Perpinyà, Cotlliure i Portbou: en aquest article hem reunit el nostre viatge en tres parts per la frontera cap a la Costa Vermella. Aquí la ruta i el més important en poques paraules.
Perpinyà, Cotlliure i Portbou d’un cop d’ull
- Ruta: Perpinyà, Cotlliure amb Paulilles i Banyuls de la Marenda, després Portbou i la costa prop de Colera
- Perpinyà: segons el nostre relat, només a una hora en cotxe de la Costa Brava; més detalls a l’article Bonjour Perpinyà
- Cotlliure: bressol del fauvisme, on Matisse i Derain van passar un estiu el 1905
- Portbou: poble fronterer amb el monument a Walter Benjamin de l’artista Dani Karavan
- Costa Vermella: el tram de costa francès al nord de la frontera espanyola
Part 1: Perpinyà
Una excursió als veïns francesos sempre és un canvi agradable. Perpinyà és, per dir-ho així, a la porta i a només una hora en cotxe de la Costa Brava. Les compres allà es poden combinar amb una passejada posterior per Cotlliure, la perla de la Costa Vermella, i una tornada variada per la bonica costa amb parades a diversos cellers.
Perpinyà, cor del sud amb un accent especiat: així caracteritza la ciutat la pàgina oficial. Perpinyà (en francès Perpignan) és la capital del departament francès dels Pirineus Orientals.
Perpinyà pertanyia des del 1172 a la Corona d’Aragó i Catalunya. Del 1276 al 1344 Perpinyà va ser la capital del Regne de Mallorca, cosa de la qual encara avui en dona testimoni el Palau dels Reis de Mallorca. El 1659 la ciutat va passar a França amb el Tractat dels Pirineus. A la regió de Perpinyà, el Rosselló, encara avui s’hi parla en part el català i s’hi elabora bon vi.
Perpinyà captiva per la cultura i la tradició catalanes unides a l’encant francès i ens ensenya la lleugeresa de l’ésser. Plàtans i palmeres s’alternen a les avingudes amples i assolellades. Als molts cafès de carrer de la ciutat hi ha un bullici de colors. Boutiques barroques i futuristes, unes Galeries Lafayette petites i una mica antiquades, galeries de moda i botigues de disseny fan venir ganes de comprar. El mercat setmanal, ple d’espècies, fruita, verdura, peix, embotits i pastisseria, sedueix amb milers d’olors i colors. Arreu es troba història: dels monestirs als museus, de les esglésies i capelles a les processons i la música.
Perpinyà uneix l’aquí i l’allà, l’ahir i l’avui; és alhora tradicional i oberta al món. Una vegada i una altra i en qualsevol època de l’any, ens deixem portar pels carrerons del casc antic, observem curiosos els vianants amb una copa de vi i comprem llaminadures franceses. Al capdavall, aquí hom sap de debò gaudir.
Més informació: Bonjour Perpinyà: el centre del món.
Part 2: Cotlliure, Paulilles i Banyuls de la Marenda
Cotlliure d’un cop d’ull
- Fauvisme: el 1905 Henri Matisse i André Derain hi van passar un estiu; Cotlliure es considera el bressol del fauvisme. Un camí, el «Chemin des Fauves», segueix les petjades dels pintors
- Château Royal: els reis de Mallorca van fer del castell la seva residència al segle XIII
- Cuina: Cotlliure és coneguda per les seves anxoves
- Ubicació: a la Costa Vermella
Cotlliure es considera la perla de la Costa Vermella i és el bressol del fauvisme. El lloc brilla amb colors lluminosos i una llum fascinant. Artistes com Georges Braque, Raoul Dufy, Henri Matisse o Pablo Picasso van quedar fascinats per Cotlliure. Henri Matisse va remarcar: «No hi ha a França cap cel més blau que el de Cotlliure.» La llum especial va donar nom a la regió costanera: costa porpra, Côte Vermeille. Els pintors marquen fins avui la imatge de Cotlliure. Fixen amb colors els moments i els ambients en llenç o paper i fan honor a la fama de Cotlliure com a «ciutat de pintors». El motiu més popular aleshores i avui: l’església de Notre-Dame-des-Anges amb la seva cúpula característica. Passegem pel moll enfora i admirem la silueta del castell reial, que separa la dàrsena del Port d’Amont del Port d’Avall. Més tard ens perdem pels vells carrerons amb escales pintoresques, cases guarnides de flors, boutiques de colors, galeries, petits cafès, bars i restaurants. Ens deixem temptar per musclos i vi blanc. A la brasserie «Hôtel des Templiers», al Quai de l’Amirauté, hi ha innombrables obres d’artistes que es van instal·lar a Cotlliure. El propietari René Pous tenia un cor per als pintors i va canviar més d’un compte per un quadre.
Per a la tornada a Espanya escollim la carretera de la costa: angles de vista espectaculars, vinyes i ruïnes de castells. Aquí es cull el fi «vin doux naturel». Reposa 30 mesos en bótes de roure.
Paulilles
El nostre consell: Paulilles, uns 3 km al sud de Portvendres, passat el coll de les Portes. La petita cala mediterrània s’estén entre el cap Bear i el cap d’Oullestrell. Les tres platges Bernardi, del Mig i Fourat són separades per roques. Aquí es troba el celler Les Clos de Paulilles. Les Clos de Paulilles és des del 1975 propietat de la família Dauré, que també és propietària del Château de Jau. El tast de vins amb vista al mar ens tempta a comprar: el Les Clos de Paulilles Collioure Rouge AOC, per exemple, és un excel·lent vi negre sec amb un intens aroma de fruits del bosc. Un salt a les onades fresques de la pintoresca cala davant de les portes del celler ens aclareix després el cap. Pins antiquíssims emmarquen aquí el mar.
Integrada en aquesta fantàstica regió costanera, una cala més enllà es descobreix una antiga fàbrica de dinamita, fundada per Alfred Nobel. Paulilles era un conjunt autàrquic, una mena especial de comunitat de treball i d’habitatge enmig de la vegetació mediterrània i directament al mar. Des del tancament de la fàbrica el 1984, tot el recinte va quedar abandonat. Al llarg de diversos anys, un equip d’arquitectes, paisatgistes i planificadors ambientals va elaborar un concepte per a l’ús del tram central. Des del 2008, unes 17 ha del recinte, el «Site de Paulilles», són obertes al públic.
Banyuls de la Marenda
La parada següent és Banyuls de la Marenda. Aquí vivia l’escultor Aristide Maillol. N’és testimoni avui el seu museu-taller.
A Banyuls de la Marenda, al celler conegut internacionalment «Le Cellier des Templiers», es poden tastar els vins de la regió. El «Banyuls», un vi dolç de color caoba que harmonitza de manera excel·lent amb la xocolata, és famós arreu del món.
La FÊTE DES VENDANGES DE BANYULS és un imprescindible de la tardor: la festa del vi a la platja de Banyuls de la Marenda, a l’octubre (el 8 i 9 d’octubre, en l’any de l’article), és el punt de trobada dels aficionats al vi de prop i de lluny.
Per revolts i pujades tornem a la Costa Brava. Muntanyes rocoses a una banda i, a l’altra, el Mediterrani que llueix d’un blau atzur: una de les carreteres de costa més belles d’Europa uneix França i Espanya.
Part 3: Portbou
Portbou apareix davant nostre, avall a la vall. Aquí és famós el monument a Walter Benjamin. L’artista israelià Dani Karavan va crear a principis dels anys noranta aquest símbol molt comentat de la llibertat enganyosa, per recordar Walter Benjamin i les víctimes del feixisme. El monument és al costat del cementiri, per sobre de la ciutat i del port. Una llarga escala metàl·lica rovellada baixa per un túnel pel penya-segat cap al mar. La mirada entre les parets d’acer de color de rovell cau directament a l’aigua. Una escala cap a enlloc. Com a símbol del camí barrat cap a la llibertat, una placa de vidre tanca el pou cap al mar.
El febrer del 1939, milers de persones van fugir cap a França davant l’avanç de les tropes de Franco. El setembre del 1940, en sentit contrari, el filòsof i escriptor jueu Walter Benjamin va arribar a Portbou fugint dels nazis. El seu suïcidi va salvar la vida d’altres refugiats.
Dani Karavan va construir a Portbou, en homenatge a Walter Benjamin, l’espai memorial «Passatges». Aquesta gran instal·lació paisatgística és «un camp de tensió entre rigor formal i expressió poètica, entre natura i memòria». Hi ha gravades en 5 llengües les paraules: «És més difícil honrar la memòria dels sense nom que la dels famosos. A la memòria dels sense nom és consagrada la construcció històrica.»
Walter Benjamin. G.S. I,1241.
Passant per Colera, el sol del vespre ha pres definitivament el poder al cel. El mar es tenyeix de blau atzur. 
A l’horitzó, veles blanques, el crit de les gavines que fan voltes, a l’esquerra una cala pintoresca. La platja de Garbet té estil. El restaurant de platja Garbet es considera una adreça gurmet al mar. Arribats al Port de la Selva, el sol llisca lentament darrere l’horitzó. Les xarxes dels pescadors són esteses. Passegem relaxats i cansats pel costat del mar. Els darrers navegants busquen el port segur. Nosaltres, un petit restaurant. La postemporada té el seu encant ben especial: arreu hi ha un bon lloc amb vista. La Costa Brava també val sens dubte un viatge a l’octubre.
Més informació: Llançà – Portbou: Allò que el vent s’endugué.
Preguntes freqüents (FAQ) sobre la Costa Vermella
Per què és famosa Cotlliure?
Aquí Henri Matisse i André Derain van pintar el 1905 amb colors intensos i no naturalistes; es considera el bressol del fauvisme. El lloc també és conegut per les seves anxoves.
Què és el Château Royal?
El castell del port, que els reis de Mallorca van convertir en la seva residència al segle XIII.
On és Cotlliure?
A la Costa Vermella, el tram de costa francès al nord de la frontera espanyola.
Què és la Costa Vermella?
El tram de costa francès al nord de la frontera espanyola (segons el nostre relat).
Quina distància hi ha de Perpinyà a la Costa Brava?
Segons el nostre relat, només una hora en cotxe. Perpinyà és a uns 30 quilòmetres al nord de la frontera espanyola (Wikipedia).
Què és el monument a Walter Benjamin de Portbou?
Un monument de l’artista israelià Dani Karavan de principis dels anys noranta, que recorda Walter Benjamin i les víctimes del feixisme. És al costat del cementiri, per sobre de la ciutat i del port. Una escala metàl·lica rovellada baixa per un túnel pel penya-segat fins al mar; una placa de vidre tanca el pou (segons el nostre relat).
Quines etapes té aquest viatge?
Perpinyà, Cotlliure, Paulilles, Banyuls de la Marenda, Portbou i la platja de Garbet, prop de Colera (segons el nostre relat).
Fonts: Mein Frankreich, Collioure, Visit Occitanie, Collioure, Ab in den Urlaub, Collioure, Wikipedia, Perpignan.
