Llançà i la tramuntana
Aquest matí la tramuntana sembla una mica endormiscada. També a Llançà només bufa una brisa suau. Tot i que, segons la previsió del temps, ha de seguir un altre dia de tramuntana. El famós vent bufava ja des de feia dies, baixant de les muntanyes amb ràfegues fortes. De moment, els núvols arriben lentament dels Pirineus i passen navegant per la plana de l’Empordà cap al Mediterrani. La visibilitat és enlluernadora i els colors del paisatge són indescriptibles. Hem quedat per fer una excursió en vaixell des de Llançà amb destinació al Cap de Creus. Una excursió en el marc de les jornades gastronòmiques de juny sobre el tema del món submarí viu: «Els peixos del Cap de Creus».
A causa de les perspectives meteorològiques i de la tempesta prevista, s’ha canviat la ruta a darrera hora. Així, sortirem amb una mica de retard pel costat de la costa en direcció a Portbou. Això ens dona temps per a un cafè amb llet al port. Davant nostre es gronxen barques de pesca i petits iots ben amarrats al moll.
El canó del Cap de Creus
El canó del Cap de Creus es va formar per erosió fluvial en una època en què el nivell de l’aigua del Mediterrani era molt per sota de l’actual. A les gorges submarines, en part molt costerudes, s’hi han establert a gran profunditat coralls d’aigua freda.
El canó és especialment atractiu per als pescadors, perquè, gràcies a l’abundància d’aliment, hi abunden moltes espècies de peixos apreciats per a la cuina, ens explica el guia. Sovint encara es pesquen de manera tradicional amb palangres de fons. En aquesta pesca tradicional amb el palangre, una línia principal de diversos centenars de metres es porta al fons, de la qual surten a intervals regulars braçolades amb hams i esquers. En recollir-les, però, les línies sovint s’enganxen a les ramificacions fines dels coralls d’aigua freda. Per això, actualment els biòlegs marins es plantegen protegir les zones del canó amb més presència de coralls.
Seguint les petjades de Dalí fins al Cap de Creus
La nostra embarcació d’excursió deixa ara ràpidament el port de Llançà. Aigua cristal·lina de blau ultramar, emmarcada per roques bizarres, petites platges i pins de color verd fosc marquen el paisatge de la riba. Passem per la platja del Grifeu, la cala Canyelles i la platja de Garbet fins a Colera. Després continuem en direcció a Portbou. Els darrers anys només s’hi han fet pocs projectes de construcció nova als vessants de muntanya. Hi predomina l’idil·li. Al fons del mar brillen roques de molts colors i, entre mig, hi corren peixets i garotes. Una aigua netíssima promet banys sense ombres. A l’estiu, les petites cales són especialment populars entre els turistes del país. Encara és pretemporada i fins i tot el diumenge amb prou feines hi ha banyistes. La majoria dels iots encara són segurs al port.
Ens entusiasma l’escenari únic entre Llançà i la frontera francesa. No tan estrafolari com a la franja de costa de pedra just al Cap de Creus, que Dalí va anomenar en el seu dia «grandiós deliri geològic», també aquí la tramuntana i la força de l’aigua del mar han modelat el paisatge rocós i han creat paisatges espectaculars. Vist des del mar, s’hi descobreixen escultures artístiques: cap escultor no les pot crear millors ni més modernes.
Gaudim de la sortida pel costat de la costa poc edificada. El monument en honor de Walter Benjamin a Portbou pren, vist des del mar, una perspectiva nova i inesperada: és alhora memorial, ornament i contrast. Dani Karavan ha aconseguit amb el monument practicable «Passatges» un homenatge impressionant en tots els sentits a Walter Benjamin.
L’escuma blanca brolla darrere del vaixell, les gavines es deixen portar pel vent, i durant la tornada simplement ens relaxem, gaudim del sol de juny a la pell i somiem amb dies sencers de dolça mandra: potser algun dia.
Més informació: Costa Brava i Costa Vermella: Perpinyà, Cotlliure i Portbou.
