La D.O. Empordà és a la regió vinícola de l’interior de la Costa Brava. Ja al segle VI aC els grecs van plantar a Empúries les primeres vinyes. Aquí hem reunit les dades bàsiques.
La D.O. Empordà d’un cop d’ull
- Història: segons Turisme de Catalunya, els grecs van desembarcar a Empúries al segle VI aC i hi van plantar els primers ceps
- Superfície de vinya: segons genusswein.ch, més de 2.500 hectàrees sobre sòl calcari
- Clima: la tramuntana i el Mediterrani marquen el conreu de la vinya
- Varietats: per exemple garnatxa blanca, macabeu, xarel·lo, chardonnay, moscatell, sauvignon blanc i gewürztraminer
D.O. Empordà: el millor vi de la regió de la Costa Brava ve de petits pobles de l’interior! Encara és un secret
La D.O. Empordà – Costa Brava, que pertany a Catalunya, amb el seu clima mediterrani, és no gaire lluny de les populars platges de la Costa Brava. Que allà es produeix un vi que val la pena descobrir és encara un secret per a la majoria de viatgers. Això ara per fi ha de canviar. Catalunya és la regió gastronòmica europea 2016 i també el vi de la zona és per fi al focus internacional.
Palau-saverdera
Comencem el viatge darrere de Roses, al llarg de la serralada de la serra de l’Albera que s’enfonsa al mar. A la dreta, les cases de les urbanitzacions s’agaten a la muntanya; a l’esquerra, oliverars i vinyes mil·lenaris s’estenen lluny cap a l’interior. El primer poble del recorregut és Palau-saverdera. Aquí hi ha alguns restaurants simpàtics; l’església romànica de Sant Joan s’alça venerable i corcada al centre del poble, i es descobreixen algunes cases de pedra ben restaurades entre edificis nous i parets que s’esmicolen als carrerons tortuosos.
Sobre el poble brilla blanca l’ermita de Sant Onofre a la muntanya. Aparquem el cotxe al costat del restaurant Terra Nostra, ens carreguem càmera i bloc de notes per al camí costerut muntanya amunt i seguim la marca vermella i blanca en direcció a la capella que tenim a sobre. Ben amunt a la carena es reconeixen les restes del castell de Sant Salvador. El sol ens dona a la cara i la tramuntana udola sobre les muntanyes. La vegetació floreix exuberant, la vista sobre l’Empordà i el Mediterrani talla l’alè. Les papallones giravolten al vent, blau fosc brillen flors i tramussos silvestres, lila les flors de card, carmesí s’alcen les viperines i blanques i rosades llueixen les estepes (Cistus albidus). Branques estranyes formen capçades bizarres de la natura.
Sant Onofre
Blocs de granit formen escultures capritxoses i pel camí un rètol corcat assenyala un petit dolmen esmunyit. Una mica més amunt ens trobem un menhir que s’alça orgullós. Si es comença d’hora i es duu l’equip de muntanya, s’arriba a Sant Onofre en tres quarts d’hora, es troba el Mas Ventós al cap d’una hora i mitja i s’és a Sant Pere de Rodes en 2,15 hores i després de 6,4 quilòmetres costeruts de muntanya, ens promet un rètol. Per avui només ens enfilem fins a l’altura de la foto fins a la capella i tornem a la vall. El nostre tema és, al capdavall, muntanya, mar i vi. La regió no viu només del turisme, sinó també del conreu de la vinya i de l’olivera. Per això cada poble té la seva cooperativa. Aquí es compra directament de la bota o envasat en caixes de cartró i en ampolles els vins joves i afruitats de la regió. Aquests solen ser més econòmics que l’aigua amb gas.
A Palau-Saverdera, la sala de venda és just a la carretera de Capmany. El vi normalment es pot tastar i l’elecció entre blanc, rosat, negre, dolç, semisec i sec és difícil. Nosaltres preferim el negre sec reserva de l’aixeta i omplim el nostre primer bidó. Ara continuem cap a Pau. També aquí l’església de Sant Martí de Pau sobresurt marcadament sobre les teulades del poble. Als jardins hi ha mil·lenaris llimoners i tarongers amb fruits que temptadorament lluents. Figueres nuoses broten verdes. Les cases més antigues del poble són dels segles XVII i XVIII i són construïdes de pedra. Malauradament, en algun moment la majoria van ser arrebossades i pintades. Els colors s’han esvaït i l’arrebossat és esquerdat. A la bodega de la carretera comprem oli d’oliva i anem al destí següent.
Vi del Celler Espelt
Entre Pau i Vilajuïga hi ha el modern celler Espelt. Aquí es dona importància al disseny. Tant l’aspecte com les ampolles i les etiquetes són dissenyats de manera atrevidament jove. L’interior del recinte és un temple del disseny: les ampolles de vi es presenten aquí com en un museu. Dominen el vidre, l’acer i l’amplitud. A la barra es poden tastar els vins, i la compra directa és possible per a tothom. El Celler Espelt és una empresa familiar amb tradició i coratge per al nou. Els vins, majoritàriament joves, blancs, negres i rosats, també interpel·len els clients joves.
Fundat en el seu dia per Lluís Espelt a Vilajuïga, el celler és dirigit avui pel fill Damià i la néta Anna. Els ceps de primera qualitat garanteixen els millors vins.
L’Empordà, abans conegut sobretot com a productor de vins blancs dolços («ranci»), s’ha adaptat avui com a regió vinícola a la demanda creixent de vins lleugers, afruitats i frescos. S’hi troben les varietats més diverses: per exemple garnatxa blanca, macabeu, xarel·lo, chardonnay, moscatell, sauvignon blanc i gewürztraminer com a raïms blancs i garnatxa negra, carinyena, cabernet sauvignon, cabernet franc, syrah, ull de llebre i merlot com a raïms negres.
Vilajuïga: cooperativa amb vi de la bota
Vilajuïga també té, naturalment, la seva cooperativa amb vins de la bota i oli d’oliva acabat de prémer. Aquí ens entusiasmen els grans trossos de sabó d’oli d’oliva oferts de forma tradicional: decoratius per a qualsevol bany. El negre reserva de la bota de fusta ens sembla realment bo i omplim un altre bidó.
A les cooperatives rurals s’és en plena acció: a les instal·lacions d’aixeta, cadascú s’omple el seu vi. Com a recipient serveix tot el que tingui una indicació de litres, tant se val si és una ampolla de cola de plàstic buida o un bidó d’aigua. Els preus per litre de vi se situen, segons la classe, entorn d’un euro. Els vins es poden beure bé i la relació qualitat-preu és insuperable. No és un vi per a gurmets, però va bé per acompanyar el menjar.
A la cooperativa de Vilajuïga es ven no només vi, begudes espirituoses i oli d’oliva, sinó també sabates de treball, taps de suro i aparells per posar-los de les mides i classes més diverses, així com embotits i pastisseria.
El petit poble també té aigua, a més de vi. A la font de Vilajuïga es poden omplir gratuïtament els dipòsits d’aigua. A l’estiu, però, de vegades només amb paciència, per les llargues cues. Les etiquetes de les ampolles d’aigua produïdes a Vilajuïga duen el símbol del poble: el castell de Quermançó. Per l’Any Dalí hi ha ara una edició especial d’ampolles d’aigua amb un disseny Dalí peculiar. Igual que Dalí, «AIGUA DE VILAJUÏGA» celebra el 2004 el seu 100è aniversari. Dalí, per cert, bevia gairebé només aquesta aigua mineral naturalment gasosa amb minerals saludables. Es considera la millor i més saludable aigua mineral d’Espanya.
Garriguella: poble amb vi propi i festa del vi
Garriguella espera amb una festa del vi. Els cellers i les fleques de la regió hi són presents amb les seves parades, i es pot tastar tot el que l’estómac aguanti. L’església de Santa Eulàlia de Noves de Garriguella forma el centre del poble. La plaça al voltant de l’església és dissenyada de manera acollidora i és limitada per un edifici semblant a un castell. A continuació hi ha un gran parc. Davant la paret del parc descobrim una casa de pedra meravellosa i encantada, coberta de glicines florides. Al costat, un mur de pedra mil·lenari envolta un parc fosc. Som davant l’antic castell de Garriguella. Qui deu ser el senyor del castell? La paret és corcada, les persianes són tancades. La caixa d’un sistema d’alarma desllueix la façana. Un voldria posar fi a la son de la Bella Dorment i s’imagina baixant els esglaons cap al parc amb una llarga cua. Malauradament no hi ha tant de romanticisme: davant s’està construint i una excavadora s’obre pas sorollosament. Fugim del soroll i continuem. El paisatge entusiasma una vegada i una altra de nou. Un rètol a l’esquerra assenyala una petita església al camp, «Sant Romà de Delfià». Més que l’església, ens ha captivat la ruïna que hi ha davant.
Dalt d’un turó la domina el paisatge i conta temps passats. Als peus hi ha un petit llac entre els prats, i la vista voltant s’escapa lliure dels Pirineus fins al Mediterrani. Aquí és a casa el paradís. Encara es reconeixen les restes d’una volta de creueria, però falten des de fa segles els forjats, les finestres i el sostre. Aviat tampoc no seran drets els murs. Lluny i a prop no es veu ningú. Al costat de la capella hi ha quadres. Aquí sembla que un pastor té el seu domicili. Els anyells són a la quadra i darrere el turó següent es reconeix el ramat. Respirem encara una vegada profundament l’olor de farigola dels camps i continuem el viatge en direcció a Rabós. El poble és com despoblat al migdia a la muntanya. Un vell seu, recolzat al bastó, davant d’una casa. Un gosset s’estira cansat en un carreró, dos gats voltegen. El temps sembla aturat. En aquest petit poble medieval als contraforts dels Pirineus encara hi viuen 120 habitants. Hi ha una botiga de queviures i un petit restaurant amb cuina típicament catalana. Els carrerons que baixen serpentejant són estrets. En alguns llocs amb prou feines hi passa un cotxe. Algunes cases són restaurades, algunes en obres i moltes encara es van fent malbé o són en venda.
Alguns cotxes francesos i dos d’alemanys són aparcats a la petita plaça davant del poble. El present sembla haver arribat. Aviat s’acabarà la tranquil·litat.
Espolla: consell: tastar el vi del celler
Al poble següent, Espolla, ja hem comprat sovint el nostre vi. També es pot aconseguir aquí a bon preu en ampolles. El negre té un lleuger gust de cirera i emborratxa de pressa sense adonar-se’n. Al voltant de l’església s’agrupen les cases del poble, restaurades de manera exemplar. Algunes recorden per la mida i els detalls palaus. Els jardins són cuidats, i en un
brilla blava i temptadora la piscina. Els paons corren per la gespa i les palmeres es gronxen al vent. L’idil·li és perfecte i hom es posa a somiar.
Passat Sant Climent Sescebes anem per oliverars, vinyes i camps de roselles florits fins a Capmany. Aquí hi ha diversos cellers coneguts i petits restaurants. La plaça amb l’església i l’Ajuntament és renovada de nou, i les pedres de les façanes antigues llueixen clares. També aquí l’església és d’origen romànic i remunta als segles XII-XIII. Al nucli de dalt es troba la petita capella de Sant Sebastià, del segle XVII.
Dolmen (també: tombes de corredor)
: una tomba construïda amb diverses pedres grans. Per a això es van alçar megàlits (imatge) com a columnes i després es va posar a sobre una gran llosa plana. Els dòlmens representen el punt àlgid de la cultura megalítica i són monuments funeraris accessibles.
Castell de Quermançó:
Dalí va considerar comprar el castell de Quermançó per a la seva dona Gala abans de decidir-se per Púbol. Hi volia instal·lar un orgue que havia de ser fet sonar pel vent del nord, la tramuntana. La restauració del castell de Quermançó i la construcció de «L’Orgue de la Tramuntana» ara es vol portar a la realitat.
Preguntes freqüents (FAQ) sobre la D.O. Empordà
Des de quan hi ha vi a l’Empordà?
Segons Turisme de Catalunya, des del segle VI aC, quan els grecs van plantar a Empúries les primeres vinyes.
Quina és la superfície de vinya?
Segons genusswein.ch, més de 2.500 hectàrees.
Quines varietats de raïm hi creixen?
Entre d’altres, garnatxa blanca, macabeu, xarel·lo, chardonnay, moscatell, sauvignon blanc i gewürztraminer.
Fonts: Turisme de Catalunya, Weinstraße D.O. Empordà, genusswein.ch, Weinproduzenten Empordà, Rosamar Hotels, 15 Weingüter im Alt Empordà.
