Missió: un dia i una nit a Barcelona, 8 hores de temps per ensumar un barri fins als racons més amagats. O potser, precisament, els racons més amagats. Són les deu del matí, sóc asseguda davant d’un cafè i un entrepà en un petit bar de cantonada a la vora del carrer i intento fer baixar la ressaca que m’ha regalat la nit passada, en què m’he deixat seduir per la temptadora vida nocturna de Barcelona. Ha valgut la pena i no hi ha res a fer: em queden exactament nou hores en aquesta ciutat de la qual m’he enamorat a primer cop d’ull abans de tornar a casa, i la meva curiositat crida més fort que el meu cap que brunzeix.
A més, la sensació de poder arrapar-me una vegada més estretament al pit de la gran ciutat em posa gairebé inquieta. Per molt que hagi gaudit les darreres setmanes de la tranquil·litat i l’aïllament dels pobles espanyols, de tant en tant necessito el programa de contrast frenètic. Al cap i a la fi, normalment visc enmig del cor de Berlín. Què fa, doncs, hom en un temps tan limitat i en un lloc així, que sembla vessar de vitalitat? El gran avantatge és que ja sé per endavant on m’anirà a parar. No sóc una gran amant de les atraccions atapeïdes; amb la meva alçada, de totes maneres no veuria gran cosa per tants caps al davant. És el barri del Raval el que m’atrau, aquell tros en forma de puny que comença al sud de la Rambla i on fa uns anys amb prou feines s’hauria perdut cap vianant.
Dominat per la prostitució i la delinqüència i caracteritzat per unes condicions d’habitatge catastròfiques, així com un nivell educatiu baix, era probablement el contrari dels brillants passejos turístics de Barcelona. Només en el decurs dels darrers anys, i arran de les mesures de millora de l’habitatge preses després de la mort de Franco, es va poder arrencar un somriure a la cara fosca del Raval: a poc a poc es va desenvolupar una subcultura viva de gent jove, cafès encantadors i bars alternatius van entrar als complexos d’edificis buits i els primers visitants van començar a passejar amb vacil·lació pels carrerons estrets. Encara que un vent aspre envolta encara aquesta part de la ciutat, té ja la fama de contribuir decisivament al caràcter d’escena de Barcelona.
El motiu pel qual els dits em piquen per explorar aquesta zona probablement s’amaga també en el fet que el meu pis a Berlín és al barri de Neukölln, que s’assembla al Raval com un germà bessó pel que fa als processos de transformació esdevinguts en el passat recent. Així espero descobrir potser també una mica de llar als carrers, cosa que faria definitivament impossible no tornar aviat a Barcelona per a una llarga temporada.
Una hora més tard, després d’haver aconseguit capbussar-me entre els eixams de turistes que poblen la Rambla, em trobo, doncs, de nou al garbuix caòtic de carrerons estrets i ramificacions que exigeixen al meu cap maltractat la màxima concentració.
És sorprenent com de pressa el silenci es filtra entre les cases i el soroll de la Rambla sembla quedar exclòs: em sento a l’instant com si acabés de ficar-me en un capoll al qual la resta del món no té accés.
Però el Raval no es distingeix només per la tranquil·litat de la part de Barcelona que he vist fins ara. A poc a poc, les botigues de records de colors que fa un moment empedraven les vores del carrer són substituïdes per petites botigues de verdura, carnisseries i quioscos, a les portes dels quals es pot comprar tant gelat d’aigua com un mòbil nou. Com que no tinc ni guia de viatge ni un sentit de l’orientació especialment bo, decideixo simplement vagar sense rumb pels voltants.
Aviat els carrers es fan més estrets; en part les cases s’orienten les unes cap a les altres de manera que els seus balcons de ferro forjat gairebé es freguen. Cordes de roba adornen les façanes, on onegen camises i vestits de colors. El camí davant meu es va quedant desert; per les finestres obertes de les cases arriben sorolls d’aspiradora i crits de nens. En contrast amb la Rambla, plena a vessar de gent, aquí tinc la sensació de trobar un lloc més honest de la ciutat, on la quotidianitat dels habitants deixa la seva empremta a cada cantonada.
Com també estic acostumada a Neukölln, noto de seguida que també el Raval es pot dividir en zones diferents. Com més m’endinso a la seva gola, més em trobo al gresol de les cultures més diverses. El silenci que primer m’ha envoltat s’alterna ara amb un teló de fons sonor no menys retrunyent que la barreja de veus a la Rambla. Entro a carrerons on els dos costats de les cases són vorejats de parades de mercat i fruiters, dones amb mocador al cap omplen els seus cistells de la compra i intercanvien novetats, nens juguen a la vora del carrer, homes que mastegen fruits secs beuen te davant de les portes dels pisos. Aquest lloc em recorda tant Neukölln que gairebé fa una mica de mal; a més tardar quan apareixen davant meu les primeres botigues de kebab, puc sentir repicar les campanes de casa.
Unes quantes cantonades més enllà apareixen les primeres pintades a les parets: per a mi un senyal clar que m’estic apropant a poc a poc al cor subcultural del Raval. I, de fet, topo amb els primers cafès i bars dispersos, a les terrasses dels quals seuen joves amb ulleres de sol bevent sangria; de les portes de petites botigues de roba s’escola l’olor d’encens i de creativitat. Els pisos d’aquesta part del barri semblen una mica més espaiosos i poblats sobretot d’estudiants; en lloc de cordes de roba, cartells i banderes adornen les façanes grises.
Malgrat l’atmosfera de colors vius, que sembla vessar de vivor, és impossible recórrer el Raval sense albirar també la seva cara lletja. Passo per terrenys on el silenci sembla donar pas de cop a l’opressió: la calor s’acumula als patis interiors, l’aire és tan enganxós i sufocant que amb prou feines es vol respirar. Aquí munts d’escombraries pudents empedren les cantonades dels carrers com termiters, el color de les façanes de les cases fa temps que s’ha escrostonat, els vidres de les finestres són trencats o ja no hi són. Les mirades dels pocs que hom hi troba són recelosos i malhumorats; sovint són persones velles i fràgils que s’arrosseguen amb esforç pel carrer. Faig desaparèixer càmera i llibreta a la bossa: si no, em semblaria una cercadora de sensacions a la recerca dels testimonis de pobresa més commovedors.
Aquests racons del Raval semblen ser aquells on s’han retirat els antics habitants o, millor dit, on han estat expulsats quan cada cop més estudiants van ser atrets pels pisos relativament econòmics i els preus del lloguer van pujar a poc a poc.
Perquè la medalla té, com tan sovint, dues cares: d’una banda subcultura i barri d’escena; de l’altra, gentrificació i desarrelament.
Al cap de vuit hores, finalment, he de tornar a trencar l’embolcall del capoll per escapar-ne. El bullici caòtic a la Rambla amb el sol del vespre sembla ara tant més impostat i artificial: m’alegro quan, en el viatge de tren cap a casa, puc posar els peus adolorits en alt. No vull treure cap conclusió de la meva volta pel Raval. El barri és massa complex i ple de contrasts per poder descriure’l en poques paraules. Només d’una cosa estic ara ben segura: Barcelona m’ha robat un tros de cor, i me l’he de tornar a prendre aviat.
Més informació: Barcelona en 48 hores, Escapada a Barcelona, Barcelona… d’una altra manera!.
