Curiosos de com es veuran els Pirineus de l’altra banda, avui ens posem en camí cap a França. El temps de setembre es mostra en tota la seva bellesa. El sol brilla sobre nosaltres per la capota oberta del cotxe i la tramuntana fa ballar les primeres fulles. El nostre viatge va a través del país pels molts petits pobles de l’Empordà amb vista a muntanyes i mar.
Travessem els Aiguamolls prop de Castelló d’Empúries. Enmig de la zona humida protegida ens atura un estol de cigonyes. Els grans ocells caminen amb les seves llargues potes vermelles de cigonya sociables entre vaques i semblen pasturar-hi junts. Passem pels petits pobles al pendent Palau-saverdera i Pau, les urbanitzacions dels quals amb vista al Mediterrani atrauen cada cop més compradors de cases internacionals.
Muntanya amunt passem per Vilajuïga. Al poble hi ha una font d’aigua mineral que ja des de l’any 1904 s’explota comercialment sota la marca Aigua de Vilajuïga. Els veïns poden prendre aigua gratuïta de les aixetes públiques. Com que a les fonts del poble se’ls atribueixen forces màgiques, també nosaltres en tastem i constatem que té, d’alguna manera, un gust especial.
Seguim la senyalització Sant Pere de Rodes per la carretera de coll lliure, típica d’aquesta època de l’any, cap amunt a les estribacions del parc natural del Cap de Creus i ens aturem ben amunt a una antiga masia, la ruïna de la qual es pot utilitzar avui com a zona de barbacoa pública.
Envoltada de vells plàtans, acompanyada de molts bancs de fusta i d’una vista que treu l’alè de tota la regió, és un lloc molt visitat per a pícnics familiars, excursionistes curiosos o joves festers. Amb prou feines podem arrencar la mirada de l’amplitud de l’Empordà, del mar espurnejant al sol i dels Pirineus que marquen l’horitzó sublims. Però encara tenim molt per fer: continuem cap a Sant Pere de Rodes.
El que ens espera allà supera totes les expectatives: l’antic monestir benedictí s’alça davant nostre sobre una roca, poderós i alhora intimidant. Amb les seves moltes torres, la façana de pedra pesada i el claustre del monestir, és encaixat a la natura i ofereix als visitants del museu una mirada a la seva història. També el restaurant és un secret ben guardat, perquè hi ha delícies a petit preu i una vista àmplia al mar inclosa.
Des d’aquí es torna a baixar cap al mar, rozant el Port de la Selva i Llançà, per la zona vinícola fins a Colera. La petita ciutat endormiscada poc abans de la frontera amb França, amb el pont del ferrocarril sobre les seves portes, presumeix avui de les seves belles vil·les als penya-segats del mar.
Portbou és després la nostra darrera parada, poc abans de França. Al filòsof i crític literari alemany Walter Benjamin, que el 1940 va posar fi a la seva vida a Portbou per por de la Gestapo, se li va dedicar el 1994 el monument «Passatges». L’escultor israelià Dani Karavan va crear un impressionant memorial practicable: un túnel d’acer rovellat porta els visitants per una llarga escala penya-segat avall gairebé fins al mar. Una paret de vidre amb una cita de Benjamin barra l’accés a l’horitzó i alhora protegeix de la caiguda a l’abisme. Gravada al vidre, la cita de les notes de Benjamin per al seu darrer assaig, escrit el 1940, «Sobre el concepte d’història»: «És més difícil honrar la memòria dels sense nom que la dels famosos. A la memòria dels sense nom és consagrada la construcció històrica.» (Walter Benjamin, G.S. I, 1241)
Entre França i Espanya les darreres estribacions dels Pirineus s’enfonsen al Mediterrani. Pugem pels revolts cap al país veí.
De la frontera amb França, abans vigilada, només queden avui les velles casetes de frontera que, esprai amb pintades, abandonades, dormisqueguen dalt de la muntanya. Tothom pot passar sense destorbs en tots dos sentits. Les guerres han creat una vegada i una altra fronteres que van ser fatals per a moltes persones. Avui ens alegrem d’una Europa unida i, viatjant lliurement, podem constatar que els Pirineus, també vistos de l’altra banda, impressionen sublims i preciosos.
