Calçat ferm als peus, un mapa i prou aigua a les bosses, un dipòsit ple que aquell matí assolellat ens havia de portar al paisatge de muntanya ple de revolts dels Pirineus.
Una petita carretera estreta ens va portar, no gaire lluny de la regió espanyola que era als nostres peus, ben amunt.
Sublim s’estenia un paisatge de muntanya de llegües, envoltat d’una vegetació que floria salvatge, travessat d’innombrables rierols que s’obrien camí per la serralada paral·lelament a la carretera de revolts.
La meva mirada es va fer més àmplia, va vagar per sobre dels cims de les muntanyes que semblaven penjar als núvols, ensimismada i alhora captivada. La sensació de llibertat em va travessar, es va posar amb respecte i reverència davant l’amplitud del meu entorn, que davant els meus ulls no volia tenir fi i em va portar amunt a dimensions que no coneixia.
Els revolts es van fer més tancats, els murs de pedra més alts, la vista més aclaparadora: aviat havíem d’arribar a la nostra primera parada: Espinavell. Un petit poble enmig de les muntanyes; un lloc ple d’aïllament i d’intimitat.
Fins a cert punt érem intrusos amb motxilles i càmeres de fotos, immigrats amb respecte a l’idil·li d’aquest petit lloc tranquil. Amablement rebuts pels habitants del poble, que a l’hora de dinar pujaven els camins costeruts del seu poble, regant amb tranquil·litat el seu hort o cuidant els seus animals.
Només amb dificultat vam poder escapar de la calma i la pau d’aquest petit poble, però la nostra volta per les muntanyes no havia d’acabar encara aquí i teníem curiositat per saber què ens reservava encara el dia. De tornada a la carretera de coll, que també obria a més d’un ciclista una ruta que feia suar, gaudíem, per sort, només rarament de la companyia de cotxes que venien de cara. En contrast, eren les vaques i les ovelles que anaven lliures, amb les esquelles retrunyents al coll, les que cridaven la nostra atenció als prats veïns, no gaire lluny de la carretera.
Així ens vam obrir camí, el més lliures de vertigen possible, cap als pobles de Rocabruna i Beget, que amb esglésies magnífiques i boniques façanes de pedra van omplir les targetes de memòria de les nostres càmeres.
Restaurants elegants i bars acollidors ens van oferir una petita pausa per agafar alè de les impressions noves que no s’acabaven, que aquell dia atreien també altres excursionistes als petits pobles de muntanya.
Havia trobat la meva calma. Un racó de terra enmig de la sublimitat de les muntanyes, que no només em va obrir una nova percepció, sinó que també em devia donar una mica de temps per a mi mateixa.
