Quan a la Costa Brava brilla el sol i a l’horitzó criden cims nevats, és hivern a Catalunya. A poc més d’una hora en cotxe de la platja assolellada, a l’època freda ens espera un món meravellós blanc.
Revolts costeruts fins a l’estació d’esquí de Vallter 2000
Posem els pneumàtics d’hivern, agafem gorra, bufanda i guants i ens n’anem unes quantes hores a un país de les meravelles hivernal. Passem per Besalú i Olot fins a Camprodon. Aquí la neu ja és gairebé a tocar. Així que ens enfilem fins a Setcases. A partir d’aquí pugem els revolts costeruts fins a l’estació d’esquí de Vallter 2000. La carretera és empolsada de blanc. El termòmetre baixa a quatre graus sota zero i el vent udola per les capçades. Els avets, blancs de neu; els rierols, guarnits de caramells de gel. Ens submergim en un fred intens, amb una sensació de quinze graus sota zero.
Gairebé sols a la muntanya
La tramuntana s’exercita, amb ràfegues, com a tempesta de neu. Només sortim un moment del cotxe per fer unes quantes fotos dels cims. Els remuntadors avui fan pausa per la tempesta. Som gairebé sols a la muntanya. Fins i tot el nostre golden retriever Leon s’ho passa poc bé a la neu gelada.
Baixem de pressa uns quants quilòmetres. Aquí, a recer de les muntanyes, hi ha vaques felices a la vora de la carretera. El paisatge és empolsat de blanc. Els nens baixen amb trineu pel pendent suau. Passegem una mica pel paisatge nevat. El sol ens escalfa la cara a uns 0 graus. En Leon corre content per la neu.
El paisatge hivernal es mostra en la seva cara més bonica: romàntic i pintoresc, recorda dies feliços d’infantesa. A poc a poc el sol ja s’amaga darrere la muntanya cap al migdia. Fugim del fred de l’ombra cap avall a la vall.
Alta Garrotxa: darrere de les set muntanyes
La tornada ens porta per carreteres secundàries per l’Alta Garrotxa fins a petits pobles apartats. Rocabruna és a 10 minuts de Camprodon i convida a dinar en un bon restaurant. Qui no trobi lloc a «Can Po» pot baixar una mica més per la vall fins al pintoresc Beget. A l’Hostal El Forn s’hi serveixen plats clàssics de la regió i de temporada. A qui vulgui alguna cosa més refinada, se li recomana Can Jeroni.
La llegenda de sant Cristòfol
Cal fer sens falta una ullada a l’església romànica de Sant Cristòfol, una relíquia del romànic prepirinenc del segle X. L’euro d’entrada (preu de l’època de l’article) val la pena: d’un blau ultramar, el cel estrellat decorat amb or s’arqueja a l’interior de l’església. El colorit dels ornaments recorda les mil i una nits. El Crist sobre l’altar fascina per la seva senzilla austeritat romànica i la seva expressió imponent. És una de les escultures més belles de Catalunya.
Per sobre seu, el barbut Cristòfol, amb l’Infant Jesús a les espatlles, travessa les aigües. La llegenda de sant Cristòfol va donar nom a l’església: «església de Sant Cristòfol», que porta el nom del soldat que va trobar un nen a la vora d’un riu i el va portar a l’altra banda. El nen, Crist el Salvador, portava a les espatlles el pes del món sencer. Amb molt d’esforç, sant Cristòfol va arribar a l’altra riba. Com a recompensa, va ser elevat als altars.
Vistes fantàstiques
Amb la llegenda a l’orella continuem per un paisatge de muntanya salvatge i solitari. De tant en tant ens aturem en miradors fantàstics. Escultures d’arbres bizarres alcen els seus braços nuosos.
Un ramat de vaques ens fa frenar. Els vedellets, ens els menjaríem a petons. Però ho permetrien les mares? Millor no provar-ho.
Oix és aleshores la darrera estació abans de la civilització. Als voltants hi ha esglesioles romàniques i ermites. Al poble, l’església de Sant Llorenç i les restes de l’antic castell han resistit els segles.
Aquests tres pobles minúsculs de la Garrotxa semblen encara completament aïllats del món. Units a la xarxa de carreteres només des dels anys seixanta, abans només s’hi arribava per camins de mula o a peu. Fins avui, en aquests llocs amagats els rellotges van més a poc a poc. Hi tornarem! Promès.
