Hola, estimats lectors de Costa Live!
Em dic Hannah, vinc de Berlín i fa tot just una setmana que he arribat a la bonica Espanya per acompanyar la redacció de Costa Live durant tres mesos com a becària. Com que en viatjar sempre es viuen moltes coses, de boniques a divertides i fins i tot estrafolàries, aquí explicaré cada setmana algunes de les meves noves impressions. Ja el primer dia a l’estranger m’ha reservat més d’una sorpresa…
He d’admetre que el meu viatge a Espanya podria haver estat més relaxat: en arrossegar la meva maleta de plom des del cinquè pis fins al carrer, gairebé em cauen els braços; hi ha coses més agradables que anar amuntegada al metro de Berlín amb una calor de 50 graus i gairebé perdo el vol perquè, amablement, em van imprimir al bitllet una hora de sortida equivocada. Però què hi farem: tres mesos al meu país preferit em compensaran, penso, i ja després de les primeres vint-i-quatre hores en sòl espanyol sé que l’esforç ha valgut la pena.
Tot plegat em sembla encara un somni quan avui, de camí a Cadaqués, passo per davant de plantacions d’oliveres i palmeres pel paisatge sec, amb el vent de la marxa i el sol a la cara. Si us plau, estimada realitat, no em tornis a atrapar!
La nostra estrella surrealista Dalí no va escollir Cadaqués com a residència per res. La ciutat encantadorament benestant m’ha captivat de seguida (a veure quantes vegades més em sortirà aquesta frase). Com nius d’orenetes, les cases blanques s’enganxen als vessants que baixen dels Pirineus, a la rompent rocosa dels quals el mar s’hi menja sense parar. La carretera principal serpenteja a prop de la costa i és vorejada d’adelfes florides; a l’aire hi penja l’olor de sal i de peix acabat de fer a la brasa. Quina sort que hem arribat just al començament de la famosa i malfamada migdiada d’Espanya (com envejo els espanyols pel seu do de permetre’s cada dia una pausa amb tota coherència, sense enfonsar-se després en el remordiment). Així doncs, primer cal anar d’exploració culinària; l’elecció no és fàcil, amb els innombrables cafès i restaurants petits que bullen a la platja. Ens decidim per un xiringuito relaxat; se serveix amanida amb formatge de cabra i nous, carpaccio de bacallà fresc, olives i tota mena de marisc. Sí, de seguida recordo per què mai no en tenia prou, d’aquest menjar.
Després ens deixem portar una mica pels carrerons estrets. Les parets emblanquinades de les cases són cobertes de plantes enfiladisses; els habitants han fugit de la calor als seus balcons ombrívols, d’on s’estenen cordes de roba. No només s’hi pot aguantar: ja no me n’aniria, si no fos que ens atrau la perspectiva del sol del vespre al Cap de Creus. Aquí dalt bufa un altre vent, literalment. Quasi ens bufa dels penya-segats, però a canvi la vista sobre el mar treu l’alè.
Podria haver començat millor el meu viatge? Crec que no. Quan al vespre sóc al llit, feliç i saciada de sol i d’aire salat, l’estrès quotidià ja s’ha fos en una llunyania inabastable.
