Flora i fauna
Terra salvatge i muntanyosa, travessada de petites valls i rius, esquitxada de roques grises i arrodonides; masies centenàries, pobles medievals endormiscats i una cultura megalítica antiquíssima: la serra de l’Albera.
Els senyals de poblament humà hi arriben fins al neolític: arreu es troben dòlmens i menhirs. Innombrables esglesioles romàniques, capelles, monestirs i castells són altres testimonis d’èpoques passades. Entre les construccions més importants hi ha el monestir de Sant Pere de Rodes i l’antic monestir benedictí de Sant Quirze de Colera, del segle X, que s’estava restaurant en l’època de l’article.
Rocabertí, Requesens i Cadaner són impressionants ruïnes de castells dels segles XIV i XV.
La flora i la fauna salvatges de la serra de l’Albera són úniques. Alzinars i suredes, pins, castanyers i oms s’alternen amb prats i matolls mediterranis. Al sotabosc s’hi amaguen nombrosos animals, entre els quals senglars, cabirols, gats salvatges, àligues daurades, falcons, sargantanes i serps. Per evitar l’extinció total de la tortuga mediterrània a la serra de l’Albera es va fundar el Centre de Reproducció de Tortugues de Garriguella. La serra de l’Albera està protegida com a espai natural (Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera); no és Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Passant per dòlmens i menhirs
Molts camins d’excursió travessen aquestes muntanyes. Un d’ells passa per la zona dels estanys de la Jonquera, passant per dòlmens i menhirs.
A la Jonquera deixem la N-II cap a Cantallops. La petita carretera serpenteja muntanya amunt. Al cap d’una estona veiem a la dreta el rètol d’excursions i aparquem el cotxe. Un plafó explica el curt itinerari circular per alguns dòlmens. Nosaltres n’hem triat un de més llarg. Segons el plànol, el nostre itinerari dura unes dues hores i és fàcil de caminar. Hem triat calçat ferm. El paisatge s’ha beneficiat de la pluja dels darrers dies. El verd domina davant d’un cel d’un blau lluminós.
Les herbes silvestres fan olor, l’espígol floreix de color lila; entremig llueixen la gatosa groga i les estepes blanques. Al fons hi ha els cims de la serra de l’Albera: el Puig Neulós (1.257 m), el Puig dels Pastors (1.167 m) i el Puig Jordà (753 m). Murs de pedra seca aguanten els prats. Al costat del camí hi ha el primer estanyol, l’«Estany Petit». La superfície de l’aigua s’amaga sota els canyissos. El vent juga amb les tiges. Un brogit suau arriba a l’orella. Seguim a l’esquerra la senyalització groga i el rètol «Conjunt megalític mas Baleta».
Esquelles sordes i suaus anuncien un ramat de vaques. Davant del mas dels Estanys trobem els animals pasturant pacíficament, acompanyats de pastors, gos i esplugabous.
El punt culminant de la cultura megalítica
Flors blanques de camamilla, margarides grogues i flors liles de card adornen la vora del camí. Després d’un tros de camí, a la dreta, surt un corriol estret turó amunt cap al mas Batlle. Davant del mas seguim el senyal cap a la dreta fins als dòlmens. Amagat entre roques arrodonides estrafolàries descobrim el primer. Els dòlmens de la península Ibèrica es van construir aproximadament entre el 4000 i el 2000 aC com a llocs funeraris i de culte. Consten de pedres enormes i lloses de pedra i representen el punt culminant de la cultura megalítica. Seguim el corriol marcat en groc fins a un petit pont metàl·lic sobre un rec. Aquí fem una breu escapada a l’esquerra i trobem un cercle de pedres amb un menhir al centre. Els menhirs són pedres dretes enmig del paisatge. Poden ser sols o disposats en fileres o en cercles, com aquí. En el seu dia eren centres socials i llocs de culte. Els menhirs i els dòlmens solen ser en llocs especialment interessants per estratègia o per paisatge.
Això darrer ho podem confirmar: lluny del món, sembla que hàgim arribat al paradís. Paisatge ample, prats florits, una casa de pedra romàntica, figueres nuoses. Silenci sublim, interromput pel refilar dels ocells. De fet, voldríem quedar-nos-hi.
Moltes fotos més tard, però, continuem l’excursió i tornem a la senyalització groga. La seguim fins que arribem a una pista.
Menhir del Quera Fumat
Allà caminem cap a la dreta per la pineda fins a una carretera. Uns 50 metres a l’esquerra trobem el «menhir del Quera Fumat». Una pedra enorme. L’antiga pista forestal marcada ens porta ara dins el bosc fins a un corriol senyalitzat que, girant a l’esquerra, passa pels menhirs dels Estanys II i I. Després, de nou a la pista, arribem als dòlmens dels Estanys II i I. Continuem a l’esquerra i seguim després el corriol estret amb un pal marcat al llarg de la línia elèctrica turó amunt. Als nostres peus hi ha el més gran dels estanys, enfonsat entre els canyissos. Al «mirador dels Estanys» la mirada arriba lluny sobre el paisatge fins al mar. A camp través, el camí ens porta avall fins a l’aparcament.
Per dinar una mica anem el curt tros fins a Cantallops.
El poble de Cantallops és envoltat de denses suredes, endormiscat lluny del bullici dels centres turístics, als peus del Puig Neulós. El campanar quadrat de l’església vigila les velles cases del poble, arrecerades les unes a les altres. En el seu dia servia de torre de defensa i de guaita. Sovint la tramuntana escombra els carrerons deserts. També avui. Ens refugiem al restaurant La Concòrdia. Aquí hi ha cuina catalana una mica refinada, ens explica el xef en alemany. Des de feia dos anys (en l’època de l’article) portava amb la seva dona el local acollidor. Parla entusiasmat de la seva pàtria d’elecció, la serra de l’Albera, i ens fa venir aigua a la boca amb la descripció de la preparació d’un rostit de senglar, l’especialitat de la casa, que malauradament només se serveix a l’hivern. Avui ens conformem amb l’amanida amb formatge de cabra. El proper hivern provarem el senglar.
La serra de l’Albera ens ha encisat. Aquí encara hi ha molt per descobrir.
Informació i mapes a:
Administració del Paratge
C/ Mossèn Amadeu Sudrià
3 Espolla 17753
Tel. 972 505 079
Oficina de turisme de la Jonquera
