Els Pirineus formen la frontera natural entre Espanya i França i cenyeixen la península Ibèrica com un cinturó separant-la de la resta d’Europa. Un suau dia de primavera ens posem en camí per descobrir aquesta terra de ningú al límit nord de Catalunya i per aprendre què signifiquen les extensions infinites i l’harmonia absoluta amb la natura.
Els Pirineus són una serralada fronterera de gairebé 450 quilòmetres de llarg que va de l’Atlàntic al Mediterrani. Catalunya limita al nord amb el departament francès dels Pirineus Orientals. Aquí hem reunit les dades bàsiques.
La frontera entre Espanya i França d’un cop d’ull
- Serralada fronterera: els Pirineus, una serralada de gairebé 450 quilòmetres de llarg de l’Atlàntic al Mediterrani
- Regions espanyoles a la frontera: País Basc, Navarra, Aragó i Catalunya
- Catalunya: limita al nord amb el departament francès dels Pirineus Orientals. Entre Espanya i França hi ha el petit estat d’Andorra
- Pas fronterer a la Costa Brava: la Jonquera, a Espanya, i el Pertús, a França, a la comarca de l’Alt Empordà
- Curiositat: l’enclavament espanyol de Llívia és enmig de França
I som-hi!
Des de Torroella de Fluvià anem cap a Darnius i ens submergim en un altre món. Boscos densos d’alzines sureres cobreixen com una manta el paisatge muntanyós i carreteres estretes, flanquejades de ginestes florides, ens porten cada cop més amunt cap als cims encara coberts de neu.
Carreteres estretes i petits llocs
Com un fil prim, la carretera puja cap a les altures dels Pirineus, evita el terreny massa rocallós i travessa petits cursos d’aigua i valls per ponts que semblen fondre’s amb el seu fons rocós. Passem per Maçanet de Cabrenys i Tapis i a Coustouges ja som en territori francès. Si els rètols i les inscripcions de les botigues i dels cartells publicitaris no fossin de sobte en francès, no se n’adonaria ningú, perquè tots aquests petits pobles tenen una cosa en comú: el temps sembla que hi passa més a poc a poc i, per això, també és d’alguna manera més valuós.
En un racó, els veïns es troben per fer una breu xerrada, en un altre, els nens juguen junts al parc infantil i, un pas més enllà, un home gran va cap a casa amb una baguet fresca. Els carrers estrets i, la majoria, costeruts dels pobles de muntanya estan coberts per un mantell de pau i serenitat. Les cases de pedra natural s’abracen als vessants de les muntanyes i creen una atmosfera agradable i protectora.
Una empresa tèxtil enmig dels Pirineus
Arribem a Sant Llorenç de Cerdans just a temps. Falta poc per a les 12 h i encara ens deixen entrar de pressa a la sala de venda de «Les Toiles Du Soleil» abans que comenci la seva pausa de migdia. Aquesta empresa catalana tradicional, ben amunt als Pirineus, fabrica des de finals del segle XIX teixits d’alta qualitat de cotó i de lli.
No només som a l’última manufactura tèxtil del poble, sinó també al paradís dels teixits. En tots els colors imaginables, els teixits de ratlles es transformen aquí en coixins, tovallons, davantals i molt més. Qui prefereixi ser creatiu pel seu compte pot endur-se a casa teixit per metres o retalls. Després d’una llarga frenesia de colors i de compres, tornem a seure al cotxe i continuem el viatge.
La màgia dels pobles de muntanya
Passant pels pobles del Tec i de Prats de Molló i la Presta, la carretera estreta del coll ens porta finalment, per la frontera, de nou a Espanya, al poble d’Espinavell. Les cases del lloc semblen enganxades literalment a la muntanya, tan estretes estan construïdes les unes sobre les altres. A baix, al riu, per on cada any a la tardor baixen els cavalls dels prats de muntanya a la vall, hi ha un petit hotel rural on mengem unes truites excel·lents, acabades de pescar. Després d’aquesta experiència de frescor i de natura, ens posem de nou en camí cap a Molló. Allà hi ha, impossible de no veure-la, una església romànica immensa per al petit poble.
En la nostra ruta serpentegem cada cop més per les muntanyes, travessem diverses vegades el riu de muntanya, el Ter, que, igual que les petites carreteres, s’ha buscat el seu camí, i arribem finalment a Camprodon. Una imatge d’aquest lloc que segur que no s’oblida és el pont d’arc de mig punt, el «Pont Nou», que, com un bloc de fusta, crea una unió entre les dues ribes.
Sant Joan de les Abadesses també llueix un pont així, però es recorda sobretot pel seu petit monestir, la història del qual remunta al segle VIII. Per acabar, fem una breu escapada a Ripoll, amb el monestir benedictí del qual l’arquitectura romànica va entrar a Espanya. Inspirats en l’antiga basílica de Sant Pere de Roma, els monjos s’hi van crear un petit oasi de calma.
De tornada de les muntanyes
Amb unes quantes peces fresques de coca dolça i moltes impressions a la bossa, emprenem finalment el viatge de tornada per Olot. A poc a poc tornem a submergir-nos en la quotidianitat sorollosa i accelerada, als peus de la tranquil·litat agradable que hem trobat ben amunt a les muntanyes. L’aïllament dels pobles, les extensions infinites de les serralades i la sensació de poder tocar els núvols al punt més alt del coll, tot això ho deixem enrere.
Preguntes freqüents (FAQ) sobre la frontera entre Espanya i França
Quina regió del nord d’Espanya limita amb França?
El País Basc, Navarra, Aragó i Catalunya limiten al nord amb França. La frontera natural la formen els Pirineus.
Quina longitud tenen els Pirineus?
La serralada s’estén al llarg de gairebé 450 quilòmetres de l’Atlàntic al Mediterrani.
Per on passa la frontera a la Costa Brava?
A la Costa Brava hi ha el conegut pas fronterer de la Jonquera (Espanya) i el Pertús (França), a l’Alt Empordà.
Hi ha territori espanyol a França?
Sí: la ciutat de Llívia, a la Cerdanya, és un enclavament espanyol i es troba completament a França.
Quines regions espanyoles limiten amb França?
El País Basc, Navarra, Aragó i Catalunya.
Quina serralada forma la frontera entre Espanya i França?
Els Pirineus.
Fonts de les dades del requadre i de les preguntes: Wikipedia: Pyrenäen, Quäldich: Pyrenäen. Els horaris, els preus i les normes canvien; convé comprovar-ho amb l’explotador abans de la visita.
