Un matí d’abril ens posem en camí cap al silenci, cap als pobles. Es troba ja a només pocs quilòmetres de les platges de la Costa Brava, als petits pobles medievals de l’Empordà. Aquí els rellotges bateguen més a poc a poc.
A la recerca del silenci
En un vell Mercedes serpentegem còmodament entre amplis prats i oliverars, passant per un ramat d’ovelles que rumia. Sobre nostre brilla blanc i blau la infinitud del cel del sud. Avui val menys velocitat és més: més impressió, més vivència, més gaudi. Sempre en línia, sempre localitzables: avui no ho som. El món gira dia rere dia cada cop més de pressa, els temps de calma s’han fet escassos. Tant més important és redescobrir el silenci. La desacceleració és al nostre programa. Sense alè per l’espai i el temps era ahir. Avui voltem conscientment a poc a poc per carrerons silenciosos, paisatges solitaris i somiem la migdiada entre murs antiquíssims de llocs medievals romàntics.
Pobles embolcallats de silenci
Un d’aquests llocs al nostre viatge cap al silenci de dies passats és Vulpellac. Aquí un castell de pedra dels segles XIII-XVI sobresurt per sobre les teulades tortes de les cases del poble. L’església adossada era antigament la capella del castell. Admirem enfiladisses florides i llimoners exuberants. Un gat s’escola per un arc. Els carrerons estrets al voltant del castell ens empassen a nosaltres i la llum del sol un moment per deixar-nos lliures de nou al cap de pocs minuts. El lloc és embolcallat de la calma del matí. Un home gran saluda amablement per sobre de la porta del jardí.
No passem desapercebuts. A aquesta hora i època de l’any aquí no hi ha forasters. Som de seguida desemmascarats com a turistes estrangers i ens observen. Podrà la nostra càmera captar la màgia de l’hora? Millor que us poseu vosaltres mateixos a la recerca.
Joia de poble romàntica
Molt a prop hi ha el poble de Canapost, amb la seva bonica església romànica dedicada a Sant Esteve. D’aquí es continua cap a Peratallada. El poble es considera una joia i és molt visitat a l’estiu. També avui, en aquest poble envoltat de murs, que llueix amb una estructura medieval original, no som del tot sols.
A l’aparcament davant del poble encara no cal pagar cap tarifa i trobem lloc relaxats entre els pocs cotxes de lloguer dels primers turistes. Peratallada és dominat pel seu castell i per l’església romànica de Sant Esteve. Els carrerons tortuosos i les places encantades del poble conviden a passejar. Al vell nucli avui es troben nombrosos petits restaurants instal·lats en cases de pedra històriques renovades amb encant. Les poques boutiques i botigues petites del lloc tenen ara gairebé totes encara tancat. Ens busquem un racó a una de les terrasses entre les arcades de la plaça de les Voltes. És hora d’unes tapes i una copeta de vi blanc fresc.
Tapes a la plaça del poble
Relaxats vaga la nostra mirada per la plaça. Un gos del poble remena la cua excitat d’un cantó a l’altre. Espera un mos caigut. Malauradament té poca sort. El seu amo el fa tornar decidit al pati amb un xiulet. L’amfitriona del davant mira amb anhel cap als hostes. Fins ara només alguns pocs s’han perdut aquí per a un dinar. Quan comenci la temporada, aquí es barallaran pels llocs lliures. Avui, però, arreu es gaudeix encara de la lentitud. També el nostre amfitrió és del tot relaxat i serveix amb calma els pocs hostes a la seva terrassa inundada de sol. Volíem la desacceleració, així que no ens hem d’alterar i podem quedar-nos relaxats. El moment és bonic i el dia té encara molt per oferir.
De tornada a la realitat
Decidim, després d’un altre passeig pels carrerons, fer encara una escapada a Pals. Aquí tornem al comerç. Acaben d’aparcar diversos autocars de turistes davant del poble medieval. Si ens afanyem, potser encara podem despistar les tropes, pensem. Però llavors s’ha acabat la desacceleració i el silenci. D’una manera o altra. Tanmateix, una mirada a les illes Medes i una breu volta pel pintoresc poble s’ha de fer. Al capdavall, trobem encara un petit cafè amagat lluny del bullici i podem deixar acabar l’excursió tranquil·lament amb un café con leche. A poc a poc el cel es tenya de rosa i el sol desapareix darrere les muntanyes de l’horitzó. És hora de tornar a la quotidianitat, esperem que amb temps per a més moments de desacceleració.
