Com se sent la inspiració? S’assembla al gust dolç de l’alegria infantil que queda enganxat a la llengua quan la vida t’acaba de revelar un dels seus petits secrets i saps perfectament que pots fer amb aquest tresor el que vulguis i que no et sents obligat a compartir-lo. Per bonica que sigui la sensació d’estar inspirat, tan poques vegades es deixa atreure fora dels seus amagatalls foscos: sembla més aviat el cabirol esquerp que no pas l’anyell mans, i només es mostra quan deixes créixer prou alts al cel els teus castells a l’aire. Sense llibertat de pensament no hi ha inspiració, perquè no es deixa encadenar. Es pot amagar en paraules, en una pel·lícula o en una obra d’art. Però també pot ser un lloc.
L’habitant segurament més famós i alhora més controvertit de la Costa Brava, Salvador Dalí, va dir una vegada del seu estimat Cadaqués: «D’altra banda, només estimo Cadaqués, el meu propi centre, que és el món sencer a la vora del mar.»
No va ser l’únic a qui aquest tram de costa aspre va robar el cor: sembla que gairebé no hi ha cap artista conegut que, al llarg de la seva vida, no s’hi hagi perdut com a mínim una vegada. Pablo Picasso, Marc Chagall, Henri Matisse, Paul Éluard, André Breton, Man Ray i Marcel Duchamp són només alguns dels molts que hi van recalar, i fins i tot amb els dos peus ben arrelats a terra costarà, en aquest entorn, no derivar cap a mons fantàstics desconeguts. L’olor de la creativitat envolta el paisatge i, si s’hi mira prou estona, esdevé un cofre del tresor del qual fins i tot el més insaciable pot servir-se d’inspiració a pler.
De fet, la Costa Brava, amb la seva bellesa bizarra, s’assembla a un diamant en brut, sobre la superfície aspra del qual la llum es revela, com en mirar per un calidoscopi, en un espectre irisat de colors vius. Només cal arriscar una mirada al Cap de Creus o a les platges infinites de la regió. Com un gegant adormit, la silueta immòbil dels Pirineus emmarca el mar; per sobre dels vessants de les muntanyes, estrips de núvols suren al cel com l’alè d’una respiració. En pobles de muntanya romàntics com Oix o Setcases ressona entre els murs de pedra el xiuxiueig del passat; als carrerons tortuosos de les ciutats costaneres lluents hom s’hi pot perdre durant hores.
Per molt fort que ressoni la fama de paradís de vacances de colors llampants de la Costa Brava, també pot servir d’exemple paradigmàtic d’aquella vida d’artista indòmita i polièdrica a la qual també va sucumbir el geni surrealista Dalí: si se segueixen les seves petjades i es visita la seva antiga residència de Portlligat i el seu museu de Figueres, és evident que la natura està teixida en moltes de les seves creacions i que a Cadaqués havia trobat un lloc on podia lliurar-se sense límits als seus somnis. Difícilment hi ha un racó de món on sigui més fàcil alliberar els pensaments d’aquestes cadenes i lliurar-se per un moment a la imaginació: els nostres famosos amics artistes dominaven aquesta tècnica amb mà de mestre. Val la pena buscar, lluny dels camins trillats dels viatgers, les pròpies fonts d’inspiració: us sorprendrà quants secrets dormen en pobles endormiscats i cales solitàries esperant que algú els desperti.
