Tot és il·luminat, per Charlotte Elisa Schaum
A la seva novel·la «Le Rayon Vert» (El raig verd), Jules Verne va descriure un fenomen que va guanyar més popularitat, com a molt tard, amb l’última entrega de Pirates del Carib: el raig verd.
El que per als mariners d’abans era un senyal del retorn d’una ànima estimada (o temuda) des del món dels morts és, en realitat, un fenomen natural que s’ha fet molt rar i que és molt apreciat pels oceanògrafs. En alta mar o en costes amb poca contaminació atmosfèrica, la llum vermella del sol, molt a prop de l’horitzó, a la sortida o a la posta, es descompon en els seus components de color, també anomenats colors espectrals. Els components de color del sol ponent són el vermell, el verd i el blau; la llum vermella i taronja és al mig i l’envolta una vora verdosa i blavosa. Quan el sol continua baixant, la part vermella desapareix primer i, finalment, del tot. La llum blava, però, es dispersa tant a l’atmosfera terrestre que gairebé no es veu com a tal. El que queda és el verd, i durant uns pocs segons el cel llueix amb una brillantor surrealista, com ni tan sols un Dalí no l’hauria pogut pintar millor al llenç. Segons la composició de l’aire, però, canvia el joc de refracció i reflexió, de manera que, molt rarament, també es pot observar un esclat violeta o blau.

Quan el sol s’ha post, es desperten una multitud d’organismes lluminosos
Un cop el sol s’ha post, al mar es desperten una multitud d’organismes lluminosos que hi converteixen la nit en dia. La bioluminescència, la capacitat de produir llum, és molt estesa al mar. Els més coneguts són probablement els organismes unicel·lulars microscòpics proveïts de flagels anomenats dinoflagel·lats. El nom ve del grec «dinos», que vol dir remolí, i descriu bé la manera de moure’s d’aquests organismes. Dinoflagel·lats són, per exemple, Noctiluca scintillans (la que brilla de nit) i Pyrocystis fusiformis, i emeten senyals lluminosos persistents quan els toquen les turbulències de l’aigua o els peixos i altres éssers marins que passen. Com que aquests unicel·lulars no són de cap manera solitaris, sinó que apareixen per milers i milers, aleshores tota l’onada o l’aigua que envolta el peix comença a brillar amb una llum verdosa. A les profunditats abissals, és clar, hi regna la nit eterna, llevat d’algunes poques excepcions en aquells llocs aïllats on les plaques terrestres se separen amb una força primigènia i l’interior calent de la Terra es vessa al mar. Aquí, organismes enginyosos brillen sobretot de color verd i blau, més rarament de vermell. Meduses, cogombres de mar, crustacis, peixos, cargols i cucs poliquets envien missatges com d’un altre univers. A més de 5 quilòmetres de profunditat tot llampeja, centelleja, titil·la i brilla, reflecteix, absorbeix i dispersa, per raons que no estan exemptes d’un cert dramatisme. Es tracta de menjar o ser menjat, d’amor (o com a mínim de buscar parella i de la continuïtat de l’espècie) i, no poques vegades, de vida o mort.
Qui no pot brillar per si mateix i tampoc no té companys de pis lluminosos, en surt perdent, es queda a les fosques sense experiència i espera, segurament, la il·luminació.

