I, de cop, em sento ben petita. Una amplitud infinita es desplega davant meu com un mapa; les ombres dels núvols llisquen pels prats com ocells negres. Un gran quadre, esquitxat d’arbres i de ramats de vaques que passen lentament; l’aire és tan clar que amb prou feines goso respirar-lo. La llibertat és un concepte relliscós que s’escola una vegada i una altra entre les puntes dels dits quan hom intenta agafar-lo. Una ploma que balla al cel dels nostres desitjos, per dir-ho així: tothom la busca, però ningú no sap on s’amaga. En aquest lloc tinc de sobte la sensació de poder veure fugaçment el seu rostre. Mai no he estat una gran amant de les muntanyes; sempre he preferit el paisatge costaner aspre i la vista del mar il·limitat, però aquí el cor de sobte em batega més de pressa.
Hem sortit de bon matí per fer aquesta ruta al cor rocós de la Costa Brava; el temps no podia ser millor. Vaig asseguda en un cotxe vell, la nevera del seient del darrere és plena, el vent de la marxa em colpeja la cara, l’olor d’herba acabada de segar i de dies d’estiu infinits s’escola per les finestres obertes. La nostra ruta ens porta per Castellfollit de la Roca, pels petits pobles de muntanya d’Oix, Beget i Espinavell, fins a Setcases, aquell punt diminut al mapa que s’assembla a una taca de cafè enmig de l’abundància verda. L’espectacle dels Pirineus només el coneixia fins ara per les descripcions de les guies de viatge; només ara ho puc entendre. Ja als pobles que travessem hi regna un encant més rústic, diferent del que tan sovint he trobat a les ciutats de la costa. Vells murs de pedra i cases d’entramat de fusta es roben el protagonisme, a les façanes pengen jardineres de colors, als restaurants s’hi han perdut excursionistes esgotats a la recerca d’un reforç. Des de balcons de forja els veïns miren els pocs visitants que passegen pels carrerons estrets i s’aturen una vegada i una altra per mirar el paisatge ample. Tampoc jo no puc apartar els ulls més d’uns segons. Fins i tot la persona menys romàntica es rendeix en aquest escenari.
Tot i que la nostra nevera ja és plena a vessar, no podem resistir les llaminadures del nord: pa acabat de coure, mató, pernil fumat. Tot i que sóc una gran defensora del marisc i el peix, això és almenys igual de bo. Després d’una parada a Espinavell arribem finalment a la carretera que ens portarà a Setcases. Tot i que potser carretera no és la paraula adequada: davant nostre hi ha un camí estret de grava que serpenteja com el cos d’una serp pel cor dels Pirineus. El viatge durarà dues hores; nosaltres en necessitem tres, perquè ens aturem cada pocs minuts per treure el cap per la finestra.
I just aquí passa. Aquesta sensació només l’he tinguda una sola vegada abans, en un roadtrip de sis dies per la Great Ocean Road d’Austràlia, en què la costa ens va revelar el seu rostre aspre en tota la seva cruesa, però això gairebé ho supera. Enmig d’aquesta amplitud aparentment infinita, el límit amb la natura es difumina del tot i de cop prenc consciència de la immensitat del seu poder. De fet, tinc la sensació que les impressions que s’hi ofereixen no es poden encabir ni al meu cap ni en paraules. Podria simplement caure en trànsit i mirar per la finestra durant hores.
Al cap de dues hores, Setcases ens torna finalment, una mica bruscament, a la realitat. El camí de terra passa a ser una carretera asfaltada; 80 km/h em semblen una cursa de Fórmula 1. Encara estic una mica atordida i alhora el cor em salta d’alegria. Setcases no és menys encantador que els pobles que hem trobat abans a la nostra ruta. Sembla un punt d’atracció per a excursionistes amb gana: els restaurants són plens, hi ha gairebé més hotels que cases, a la plaça del poble es venen formatge, mel i ametlles. És el lloc perfecte per a mi per respirar després d’aquest viatge i tornar lentament a la civilització. A la tornada faig encara una darrera mirada a la silueta dels Pirineus, que ara queda darrere nostre en una boira pàl·lida. Hi tornaré.
