La Fageda: la vida secreta dels arbres
Ja són de colors els boscos, grocs els rostolls, i la tardor comença. Cauen fulles vermelles… El temps de novembre a la Costa Brava va ser perfecte aquesta tardor per a fulles de colors; sobretot la Fageda va entusiasmar.
Fullatge de tardor a la Garrotxa: la Fageda
Les fulles de colors necessiten temperatures baixes de nit i altes de dia i una intensa irradiació solar. Poques vegades havíem tingut un novembre tan bonic amb aquesta riquesa de colors.
«La vida secreta dels arbres.» Peter Wohlleben l’ha desxifrat i n’ha fet un best-seller.
Peter Wohlleben és el guarda forestal més famós d’Alemanya. El seu llibre sobre l’existència feliç dels arbres és al capdamunt de les llistes de més venuts. Per a nosaltres, un motiu addicional per anar al bosc. No a la recerca del desencant, sinó de l’encís! Ben en el sentit dels romàntics, volíem deixar anar l’ànima. Així vam canviar al novembre la passejada per la platja per una passejada pel bosc: en lloc de petxines, collir fulles de colors i bolets.
El bosc relaxa i baixa la pressió arterial.
Hom respira olor de pins, enforteix el sistema immunitari i deixa volar els pensaments cap al cel. Xiuxiueig suau de les fulles. Un alè suau del vent. Molsa que cedeix tova sota les soles. Llum i ombra en rotllana.
Erich Kästner ho sabia:
«Amb els arbres es pot parlar com amb germans i bescanviar-hi l’ànima. Els boscos callen. Però no són muts. I qui vingui, tots els consolen.»
Arbres que es comuniquen entre ells
A Peter Wohlleben també hi aprenem molt de consolador, explicat amb competència científica i en llenguatge de conte: la seva declaració d’amor al bosc parla d’arbres que es comuniquen entre ells, tenen sensacions, sentiments, memòria…
També Joan Maragall (1860-1911), un dels representants més destacats d’una renovació de la cultura catalana a finals del segle XIX, va quedar fascinat per la singularitat del bosc. Al seu poema «La fageda d’en Jordà» lloa el silenci i la bellesa als quals tot visitant cedeix inevitablement. Com el caminant solitari compta de sobte els seus propis passos i els alenteix, s’enfonsa al verd clar i sucós i s’abandona a poc a poc a l’oblit dolç del món; fins i tot esdevé finalment presoner del bosc…
Fageda d’en Jordà
Fageda d’en Jordà: aquest no és només el nom del seu famós poema, sinó també el nom d’un faigar envoltat de llegendes a prop d’Olot.
També nosaltres ens deixem portar una vegada i una altra per l’aventura de la Fageda d’en Jordà. De conte s’arqueja el dosser de fulles. Els troncs foscos estructuren el verd, el groc i el taronja del dosser de fulles tardorenc. Reflexos de sol ballen pertot arreu. De mal humor, blocs de pedra són escampats pel terra de lava cobert de fullaraca. Deu ser-hi darrere on s’amaguen els follets, dels quals expliquen nombroses llegendes? Preferim no deixar els camins marcats en vermell del recorregut circular 1 per esbrinar-ho, perquè més d’un s’hi ha perdut ja al laberint dels arbres.
L’encís del bosc
No hem escoltat, d’amagatotis, el ritme dels nostres passos? No mirem ja una mica massa estona cap amunt, a les capçades de colors? L’encís del bosc no es pot negar. No és estrany, pensem, que aquest lloc únic hagi inspirat no només poetes, sinó també pintors, com la famosa escola paisatgística d’Olot. Necessitem una hora escassa per al nostre recorregut. Plens d’impressions tornem al cotxe. Aquesta vegada el bosc ens ha tornat a alliberar.
Nota:
Qui vulgui reforçar-se després de l’excursió trobarà molts restaurants de cuina regional als pobles dels voltants, p. ex. al pintoresc poblet medieval de Santa Pau.
