Fa ara un mes i mig que vaig deixar Alemanya; uns dies després d’arribar vaig publicar la meva primera entrada de bloc per a la revista Costa Live, en la qual em vaig burlar d’espanyols que mengen paella i beuen sangria, d’alemanys púdics i d’altres tòpics. Tot seguit va aparèixer, un dia més tard, el dit amonestador en forma de correu electrònic a la bústia de la redacció, que m’indicava amablement que, en la meva petita però aferrissada batalla contra els prejudicis, havia passat per alt una cosa diminuta: no és de cap manera Espanya el sòl on em trobo, sinó Catalunya, i així a la meva entrada se li va treure tot el vent de les veles. Naturalment, des del principi tenia clar que el país on passaria els tres mesos següents es diu Catalunya. Igualment m’havia arribat a les orelles que aquí, amb els meus coneixements d’espanyol ja de per si fràgils, potser toparia amb una paret. Tanmateix, he d’admetre que vaig considerar Catalunya amb tota naturalitat un racó d’Espanya i que només ara, a poc a poc, em va envaint la sensació d’estar davant d’una problemàtica molt més complexa i greu.
El dimecres 11 de setembre del 2013 se celebra, com cada any, la festa nacional de Catalunya, però enguany serà una cosa especial, perquè la gent no pretén només expressar l’amor i la cohesió amb Catalunya, sinó posar un nou senyal en la lluita per la independència de l’Estat.
Per llarga i aferrissada que sigui aquesta lluita, és alhora pacífica. Per això dimecres es trobaran persones de tota Catalunya i es donaran les mans les unes a les altres. La cadena humana que en resulti ha de mesurar 400 km i unir els dos límits del país; s’esperen fins a dos milions de participants. Però què s’amaga darrere d’aquest esdeveniment?
La demanda de Catalunya d’independència no ve de bon tros per casualitat. El 1939 Franco guanya la Guerra Civil espanyola i marca així un punt d’inflexió: tant la llengua catalana com la cultura són desterrades a l’exili durant els anys següents. Només el 1977 l’Estat pot recuperar una autonomia limitada i se li promet una Generalitat (govern) provisional; el 1980 se celebren les primeres eleccions lliures. Tanmateix, Catalunya està lligada al govern espanyol de Madrid per nombroses cadenes financeres i polítiques, un tema sens dubte candent, sobretot en temps de crisi. A la cadena humana de dimecres no es tractarà en primer lloc de demandes de tècnica de govern: es tracta sobretot de la identitat cultural d’una nació a la qual aquesta va ser robada una vegada i una altra.
A més tardar de cara a la festa nacional d’aquesta setmana, també a mi em costa menys comprendre per què aquí em trobo una vegada i una altra persones que prefereixen entendre’s amb mans i peus que dir-me una paraula d’espanyol, i per què l’entrenador bavarès Pep Guardiola, de qui provenen frases com: «Si ens llevem d’hora i treballem dur, som una nació imparable», és celebrat ara com a heroi de Catalunya. Fins i tot la meva ciutat natal, Berlín, no queda intacta de la cohesió dels habitants catalans: a les 17.00 h es trobarà a la Gendarmenmarkt una cadena molt més curta, però tant més solidària.
Tot i que em fa por prendre posició en un tema tan complex (per a això em falta, tanmateix, un coneixement més profund), em disculpo aquí per tots els petits i grans errors i ficades de pota en què ja he caigut: això són probablement, molt més que la manca de sentit de l’humor i la puntualitat, els trets distintius molt més significatius d’una alemanya en un país estranger.
